dijous, 21 d’agost de 2014

REALMENT NOMÉS USEM EL 10% DEL CERVELL?

Doncs us contestaré ràpidament i de forma senzilla: NO.
Utilitzem el 100% però no de forma simultània. De fet, només en grans atacs epilèptics és quan es pot arribar a utilitzar el 100% del cervell a la vegada. Igual que passa amb els nostres músculs, utilitzem les regions del cervell segons l'activitat que estiguem realitzant.
Degut a l’estrena d’una nova pel·lícula de la indústria del cinema nord-americà torna a estar de moda aquesta creença popular.  Proposant que els individus que utilitzen el 100% del seu potencial augmenten la seva intel·ligència, tenen poder telequinètic o inclús poden notar de manera excepcional els fenòmens paranormals…

D’on sorgeix aquest mite?
Sembla ser que Albert Einstein és el “culpable” d’originar aquesta frase:  "Només fem servir un 10% del nostre cervell". Però d’altres evidències indiquen que ell no és l’únic perpetuador d’aquesta frase:
És probable que el mite del 10% hagi sorgit d'una mala comprensió o interpretació de les investigacions neurològiques dutes a terme a finals del segle XIX i principis del s.XX, en les quals els investigadors van trobar que les neurones només componen el 10% (aproximadament) de les cèl·lules del cervell; la resta són cèl·lules glials que, tot i estar implicades en l'aprenentatge, funcionen de manera diferent a les neurones. O bé, el fet que utilitzem el 10% del nostre cervell de forma conscient, mentre que el 90% restant és inconscient (batecs del cor, peristaltisme intestinal, contracció de les pupil·les, etc.).
El psicòleg i filòsof nord-americà William James l’any 1908 va escriure en el llibre "The Energies of Men" que fem "ús només d'una petita part dels nostres possibles recursos mentals i físics".
El doctor James W.Kalat, autor de llibres de text sobre Psicobiologia, assenyala que els neurocientífics de la dècada de 1930 coneixien l'existència d'un gran nombre de neurones "locals" al cervell. Potser una mala comprensió de la funció de les neurones locals hagués donat lloc al mite del 10% del cervell.
En el pròleg de l'edició de 1936 del popular llibre de Dale Carnegie "How to Win Friends and Influence People" (un llibre d’autoajuda), s’afirmava que la majoria de les persones només utilitzen el 15% dels seus cervells.
Actualment, el mite del 10% és una de les argumentacions de la Secta de la Cienciologia per reclutar gent.

Algú podria dir que el mite no parla de la matèria, de l'ús de la totalitat de les neurones del cervell, sinó de les potencialitats, i que només el fem servir al 10% de les possibilitats del nostre cervell. Llavors com es calcula aquesta potencialitat?, quin és el 100% de les nostres possibilitats? Una simple acció, com tancar i obrir el puny de la mà o parlar requereix l'activitat de molt més que una desena part del cervell. Fins i tot quan se suposa que no s'està fent res, el cervell està fent molt (la part inconscient de la què parlàvem abans). El consum d'energia del cervell és enorme i treballa sempre al màxim, inclús quan dormim. No tenim prou sang ni processem suficients nutrients com per augmentar aquest ritme de rendiment. A més, no hi ha una relació directa entre el rendiment del cervell i el seu nivell d'activació; ja que molts individus superdotats han demostrat tenir una menor activitat cerebral que la mitjana. (Haier proposa que els individus superdotats tenen uns circuits cerebrals més eficients).

Què passaria si aquesta afirmació del 10% fos certa?
Doncs significaria que no utilitzem el 90% restant, que amb la més mínima lesió cerebral es produiria la mort, o millor dit, que ja seríem vegetals o estaríem morts.
Sabem que una petita lesió al cervell ens pot deixar sense parlar o sense veure. Sabem que quan falten o fallen certes connexions o materials entre les neurones, podem tenir malalties com l’Alzheimer o el Parkinson. Sabem que fem servir tot o gran part del nostre cervell durant tot el dia (els TACs i les ressonàncies magnètiques així ho demostren). Sabem que cada part del cervell té una funció determinada.
També sabem que podem aprendre noves coses, i que gaudim d’una plasticitat neuronal, que ens permet canviar el nostre cervell. Però això no significa que estiguem explotant una àrea nova del cervell, sinó que creem noves connexions entre les cèl·lules nervioses, igual que perdem velles connexions quan ja no les necessitem.

Com un quilo i mig de matèria grisa aconsegueix produir pensaments i sentiments?
El neurocientífic Barry Beyerstein estableix set tipus de proves que ens ajuden a entendre millor el funcionament del cervell i acaben de desmentir el mite:
1. Estudis sobre el dany cerebral: si el 90% del cervell no s'utilitza, llavors quan es lesionen certes àrees no ha d'afectar al rendiment. En canvi, no hi ha cap àrea del cervell que pugui ser danyada sense que es perdi alguna habilitat. Fins i tot els danys en les àrees més petites poden comportar conseqüències greus.
2. L’evolució: el cervell necessita una enorme despesa energètica en comparació amb la resta del cos, consumeix una gran quantitat d'oxigen i nutrients. Si el 90% d'aquest no fos necessari els humans amb el cervell més petit tindrien grans avantatges per sobreviure, ja que els seus cervells serien més eficients. Per tant, el procés de selecció natural hauria d'haver eliminat els cervells ineficients.
3. Imatges cerebrals: tecnologies com la tomografia per emissió de positrons (PET) i la imatge per ressonància magnètica funcional (fMRI) permeten monitoritzar l'activitat cerebral de persones vives. Aquestes tècniques han revelat que, fins i tot mentre dormim, totes les parts del cervell presenten algun nivell d'activitat. Només quan el cervell pateix un dany greu té "silenciades" algunes àrees.
4. Localització de cada funció: en lloc de treballar com una sola massa, el cervell té regions diferents per als diferents tipus de processament de la informació. Diverses dècades d'investigació han permès mapejar les funcions de les àrees del cervell, i no s'han trobat àrees que no tinguin cap funció.
5. Anàlisi microestructural: mitjançant la tècnica d'enregistrament d'unitats individuals (single-unit recording), els investigadors han inserit un elèctrode diminut en el cervell per monitoritzar l'activitat d'una sola cèl·lula. Si no utilitzéssim el 90% de les cèl·lules, aquesta tècnica ho hauria d'haver demostrat.
6. Estudis metabòlics: una altra tècnica científica implica estudiar l'adopció d’unes molècules etiquetades radioactivament en el cervell. Si el 90% del cervell estigués inactiu, llavors aquestes cèl·lules inactives haurien d'aparèixer com àrees en blanc en una radiografia del cervell. Una vegada més, no hi ha tal resultat.
7. Malalties neuronals: les cèl·lules del cervell que no s'utilitzen s'haurien de degenerar. Per tant, si el 90% del cervell romangués inactiu, les autòpsies de cervells adults haurien de revelar una degeneració a gran escala.

En definitiva, això de l’ús d’un 10% del cervell és un mite, una llegenda urbana que seguim propagant sense sentit. Per tant, en comptes d’amoïnar-nos tant amb el percentatge del nostre cervell que fem servir, amoïnem-nos més amb la manera de com el fem servir.

Reflexionem-hi... però usant el 100%! 

dimecres, 9 de maig de 2012

IL·LUSIONS VISUALS


Una il·lusió visual consisteix en veure una cosa que no és el que sembla ser. En una primera mirada tot sembla normal, però si ho tornem a mirar amb més atenció podem trobar coses sorprenents (Figs.1)
En una il·lusió visual s’afecta el sentit de la vista, que ens porta a percebre la realitat erròniament. 



Figs.1

No estan sotmeses a la voluntat i poden variar entre una persona i altra, depenent de factors com: l’agudesa visual,el daltonisme, l’astigmatisme i altres.
Ja al segle XIX es coneixia el que s’anomenà persistència retinal: quan l’ull humà deixa d’observar una imatge, aquesta encara es manté latent en la retina durant uns instants. Avui dia aquest fenomen se l’anomena “efecte phi", ja que la persistència de les imatges no es produeix en l’ull, sinó en el cervell humà.

Tipus
Trobem tres tipus d’il·lusions:
  1. La FÍSICA o ÒPTICA: aquelles que s’expliquen per distorsions que ocorren fora de l’ull.
  2. La FISIOLÒGICA: limitacions funcionals de l’ull i del cervell. Associades als efectes d'una estimulació visual excessiva (lluentor, color, moviment, parpelleig, etc).
  3. La COGNITIVA: interpretació errònia per part del cervell; s’expliquen a partir de les interpretacions que realitza la ment de com és el món en el què vivim: en l’aprenentatge i el coneixement. Algunes d’aquestes il·lusions consisteixen en errors de percepció de la grandària, la longitud, la curvatura, els angles o qualsevol altra propietat geomètrica. Dintre d’aquest tipus tindríem les il·lusions fictícies o al·lucinacions.

Els científics estudien a fons les il·lusions, ja que els ajuda a comprendre de millor forma el funcionament normal del sistema visual, i les limitacions en l’ésser humà. Aquest fet ha ajudat a establir les anomenades Lleis de la percepció, base de l’explicació de moltes de les il·lusions òptiques i que imposen una manera d’agrupar els estímuls, i que expliquen per què tots coincidim a percebre la mateixa figura. Les més importants són:
1. Llei de la proximitat: els estímuls que estan més pròxims entre si tendeixen a veure’s agrupats.
2. Llei de la semblança: percebem en grup aquells estímuls que tenen una certa semblança.
3. Llei de la bona forma: tendim a completar les figures que apareixen incompletes, imperfectes, o mancades d’algun element.
4. Llei de la continuïtat: es perceben com una mateixa figura estímuls que tenen entre si una continuïtat en la forma.

Funcionament
Fisiològicament, les il·lusions visuals tenen lloc durant la connexió de l'hemisferi dret i l'esquerre. En aquest moment és quan tenim la capacitat de percepció.
Percebre vol dir agafar o captar del nostre voltant i de nosaltres mateixos dades de la realitat. Se suposa que fisiològicament la percepció comença amb la sensació (resultat de l'excitació del cervell davant determinats estímuls), però psicològicament (per a nosaltres) la percepció apareix en primer lloc, i només després, quan l'analitzem, som capaços de descobrir-hi les parts (sensacions).
La funció adaptativa de la percepció explica el seu caràcter selectiu. Un animal percep únicament allò que interessa a la seva supervivència. El cervell no pot processar tota la informació que rep. Al sistema nerviós central hi arriba la informació d’uns 260 milions de cèl·lules visuals, 48.000 cèl·lules auditives i més de 78.000 cèl·lules receptores per als altres sentits. Per a poder processar solament la informació rebuda pels dos ulls, el cervell humà hauria de tenir una grandària desmesurada!
El sistema visual (SV) perceb abans el moviment que la forma i el color. Des d'aquesta concepció, la percepció ha de ser entesa com un procés de tractament de la informació del món circumdant i no com un reflex de la física elemental, mitjançant una sèrie d'operacions de transformació, d'anàlisi, de síntesi i d'activació de coneixements.

Il·lusions visuals quotidianes
  1. Arc de Sant Martí (Fig.2)
Es considera una il·lusió visual física, ja que la distorsió es troba fora de l’ull. Es produeix en la conjunció de les gotes de pluja i el Sol. Els rajos del Sol travessen les gotes d’aigua, i provoquen un efecte de prisma, donant lloc a la reflexió dels colors naturalsà efecte com un mirall. Els rajos surten pel davant de la gota i no pel darrera.
Així mateix també és necessari que el Sol estigui baix; prop de l’horitzó i les gotes d’aigua al seu davant.
Nosaltres podrem observar l’efecte si ens trobem al mig d’ambdós.

  Fig.2

Altres exemples: miratges per la calor (Fig.3), miralls.

Fig.3

  1. El cinema
Es projecten 24 fotogrames/fotografies estàtics per segon (Fig.4), que per la persistència de la retina, donen la sensació de moviment aparent.
Els efectes especials de les pel·lícules, també es basen en il·lusions òptiques, basats en la tècnica de la perspectiva forçada, que ens fa veure maquetes petites com escenaris reals i gegants.
Germans Lumière primera pel·lícula projectada al cinema l’any 1895.
Altres exemples: televisió.

Fig.4

  1. La màgia (Fig.5)
La màgia o il·lusionisme juga amb les il·lusions: fa veure i creure coses que semblen contradir les lleis naturals.
Quan ens enfrontem amb la realitat, amb el món que hi ha aquí fora el nostre cervell no reconstrueix aquesta realitat; el que fa és construir la nostra experiència d’aquesta realitat.
Aquí és on apareix la figura del mag i de les il·lusions visuals i cognitives. Els mags són uns extraordinaris manipuladors de la consciència. En aquesta classe d’il·lusions, hi ha una relació neuronal. És a dir, entren en joc els circuïts neuronals.
Els mags alteren amb facilitat aquestes neurones, variant els nivells d’atenció i ens fan “veure” coses increïbles. 

 Fig.5

  1. La pintura
Molts artistes han aprofitat les il·lusions òptiques per a donar a les seves obres un aspecte màgic, de profunditat, d'ambigüitat i contrastos, entre ells s'inclouen Leonardo Da Vinci (Codex Atlanticus), Dalí (Figs.6), Arcimboldo, Duchamp, i alguns altres.
 Figs. 6



L’APUNT
La utilització de cèl·lules mare (Fig.7) per la generació de noves dents ha passat de ser una hipòtesi de treball a convertir-se en una possibilitat que pot resultar factible durant les properes dècades. 

 Fig.7

Experts com el Dr. Paul Sharpe que lidera la investigació europea sobre el control mol·lecular del desenvolupament dental, estan estudiant nous tractaments basats en cèl·lules mare de la polpa dental. Aquesta línia d'investigació ens aportarà la possibilitat de reemplaçar les dents perdudes per altres noves que provinguin de les nostres cèl·lules i de pas ser una revolució en la tècnica de regeneració de teixits i en el tractament de malalties com poden ser el Parkinsonians, la Diabetis, l'Alzheimer, problemes cardíacs, regeneració d'os, músculs o cartílags, etc.
Aquesta nova dent serà tractada com un implant (Fig.8), de fet serà un implant cel·lular que es cultivarà en laboratoris especialitzats i serà subministrat a l’odontòleg.

 Fig.8

Actualment a Espanya hi ha diversos grups que treballen sobre la regeneració dental a partir de cèl·lules mare com la Facultat de Odontologia a la Universitat Complutense de Madrid i la Universitat Internacional de Barcelona.

LES DIMENSIONS (PLANILÀNDIA)


PLANILÀNDIA
“Planilàndia: Una novel·la amb moltes dimensions” és una novel·la clàssica de ciència-ficció, escrita l'any 1884 per Edwin Abbott Abbott.
Avui dia s'utilitza per a l'estudi de la geometria a moltes escoles i instituts, i es considera una lectura útil per a estudiar el concepte de la dimensió. Un llibre per a reflexionar i comprendre els salts d'una dimensió a l'altra i les paradoxes que es poden produir.
La història està narrada per un quadrat de Planilàndia, que somnia amb viatjar a un lloc desconegut, anomenat Linialàndia, poblat de ratlles i punts. Allí, el quadrat tracta de fer comprendre als seus habitants la realitat bidimensional. Malgrat els seus esforços, no ho aconsegueix, i quan està a punt de ser aniquilat per subversiu, desperta. Ja de tornada a la vigília, el narrador rep l'estranya visita d'un ésser provinent de Espailàndia. Reapareix llavors la intolerància, aquest cop del quadrat, que rebutja la possibilitat tridimensional, fins que l'inusual viatger (una esfera) el condueix al seu regne per treure'l de la seva ignorància. En tornar a Planilàndia, el quadrat, com a profeta il·luminat, intenta predicar als seus companys l'evangeli de les tres dimensions. L'ortodòxia, finalment, s'imposa: el condemnen a cadena perpètua, per boig.
A través de la geometria, l'obra reflecteix amb cruesa la rígida estructura jeràrquica de l'Anglaterra victoriana, on els habitants són figures geomètriques. El nombre d'angles i costats determinen d'una manera immutable l'estatus de cadascú, de manera que, els triangles isòsceles són les classes més baixes i els soldats. La classe mitjana està formada pels triangles equilàters, els quadrats: els professionals, els hexàgons: l'aristocràcia, i els cercles representen els sacerdots.

La dimensió
És un número relacionat amb les propietats mètriques o topològiques d’un objecte matemàtic. A la pràctica, serien les mides que necessitem d'un objecte per a poder descriure'l.
Així en general, considerem que els PUNTS no tenen cap dimensió, les RECTES en tenen una, les COSES PLANES (dibuixos animats, còmics, etc.) tenen dues dimensions, i les COSES AMB VOLUM (persones, animals, etc.) en tenen tres. (Fig.1)

Fig.1

Però cal tenir en compte que la dimensió d'un element depèn de la dimensió de l'espai en el qual es troba. Per exemple, una roca al fons del mar, en un món tridimensional, té tres dimensions, però en un món de dues dimensions (per exemple, si en fem un dibuix) en té només dues. El mateix passaria amb un peix, al mar, podria passar nedant per sobre de la roca o pel costat, però al dibuix només per un dels dos, segons si el dibuix està vist des de dalt o de costat.

  1. Cap dimensió
Un objecte puntual es considera adimensional quan tant ens fa la seva mida i forma, no necessitem cap mesura per a definir-lo (Fig.2). A més, no es necessita cap paràmetre per trobar l’únic punt que pertany al punt.
A la realitat, un objecte que té dimensió zero o adimensional no es pot mesurar i no existeix. Però sovint ens convé considerar objectes com a punts. Per exemple, quan estudiem la trajectòria que farà un cotxe per anar d'un lloc a un altre: tant ens farà la forma que tingui el cotxe, perquè l'estic considerant com a un punt de dimensió zero o adimensional, només ens interessarà la seva trajectòria.
Fig.2

  1. Una dimensió
Un objecte lineal-recte es considera que té una sola dimensió (Fig.3), ja que només ens cal una mesura (llargària). Si fem servir coordenades radials, un cercle també tindria una sola dimensió, ja que amb només conèixer el radi ja estaria definit.
Per exemple, si en una piscina amb carrils volem estudiar els nedadors que es desplacen en cada un d'ells, no ens cal tenir en compte la fondària de la piscina, i podem fixar-nos nomes en com avança cada persona al llarg d'un carril, que seria una línia recta. La piscina seria d'una sola dimensió.

Fig.3

  1. Dues dimensions
En un espai bidimensional, un objecte pla té dues dimensions: calen dues mesures (amplada i alçada), per designar qualsevol dels seus punts (Fig.4).
Els plans són bidimensionals, i només poden contenir cossos unidimensionals o bidimensionals. De dues dimensions són els polígons: triangle, quadrat, rectangle, rombe, trapezi, trapezoide, pentàgon, hexàgon... Altres: cercles i el·lipses, una corba sinusoïdal, un dibuix d'una casa, etc.
En paper (bidimensional) és possible representar objectes o paisatges tridimensionals.
Per exemple, una piscina encara que tingui molta profunditat, podem considerar que és plana si només ens interessa la seva superfície, per exemple per saber d'on a on neden les persones. També podem considerar que la superfície de la terra és plana, si volem anar d'un lloc a un altre, però les mesures en línia recta no ens valdran si hem de pujar i baixar muntanyes.
En química es pot parlar d'un sistema bidimensional si l'enllaç és especialment fort en dues dimensions, i més feble en la tercera, com en el cas del grafit. 

Fig.4

  1. Tres dimensions
Un objecte amb volum necessita almenys tres dimensions per a ésser descrit, ja que calen tres mesures (alçada, amplada i profunditat), per a descriure'l (Fig.5). Qualsevol d'aquestes mesures pot ser constant o no. Amb un origen de referència i tres mesures podem situar qualsevol punt que vulguem de dins d'aquest objecte.
L'espai al nostre voltant és tridimensional a simple vista, però en realitat hi ha més dimensions, de manera que també pot ser considerat un espai tetra-dimensional si incloem el temps, com a quarta dimensió .
De tres dimensions son el cub, l'esfera, piràmide, cilindre, una cadira de muntar, un tub fet amb un full de paper enrotllat, un cabell arrissat, un nen, una mà, una casa, etc.
Si el volum varia amb el temps (un fluid, un material tou que modifica la seva forma,etc.) llavors cal tenir en compte també el temps, ja que aquests canvis es descriuen amb derivades i integrals, però l'objecte no deixarà de tenir tres dimensions.

Fig.5
Per exemple, una línia pot tenir tres dimensions: una que tingui forma de molla; ja que per a definir cada punt que la forma necessitem conèixer on es troba respecte a tres mesures diferents. Així, en dues dimensions només podríem dibuixar un cercle, o una espiral bidimensional.
En química, es parla de sistemes tridimensionals quan l'enllaç químic és igualment intens en les tres direccions de l'espai (per exemple, en el diamant).
En matemàtiques el sistema tridimensional es representa en el pla cartesià amb els eixos X, Y i Z. En general en aquestes representacions es manegen les formes geomètriques de tres dimensions.
Avui dia és possible la simulació mitjançant càlculs basats en la projecció d'entorns tridimensionals sobre pantalles bidimensionals, com ara monitors d'ordinador o televisors. Els ordinadors disposen de les anomenades targetes gràfiques amb acceleració 3D.
  1. Dimensions majors a tres
Parlem de quelcom n-dimensional o que té n dimensions, sent n un nombre natural, per referir-nos a casos teòrics, als quals n pot ser qualsevol nombre natural (Fig.6).
Es pot teoritzar, calcular i obtenir resultats en mons imaginaris amb més de tres dimensions geomètriques, però aquestes matemàtiques no es poden aplicar a usos pràctics i les teories no es poden comprovar directament a partir de mesures.
Les dimensions superiors a tres només poden existir al nostre intel·lecte i, existents o no, poden donar lloc a interessants teories físiques (verdaderes o no).

Fig.6
El temps
El temps és una dimensió que ens serveix per a descriure un cos o conjunt de cossos, un fenomen, etc. com "en una pel·lícula", en comptes de com "en una foto".
El temps però, no és una dimensió pròpia de cap objecte ni de cap medi al qual es pugui trobar, només serveix per a veure com evolucionen.

L’APUNT
Principio del formulario
Final del formulario
Un equip internacional de científics ha fet el primer pas per a la construcció d’un ordinador quàntic (Fig.7) dins d’un diamant. Això suposarà un gran avenç per a l’estudi de les interferències que aquests aparells sofreixen com a conseqüència del seu entorn.
L’ordinador en qüestió permet emmagatzemar dins el diamant dos qubits (equivalent a un bit), i aconsegueix efectuar càlculs a una velocitat extraordinària. Malgrat això, els experts han indicat que només és l’inici i una prova d’un concepte que ha de ser encara desenvolupat.
Treball publicat a Nature.
 Fig.7

dimecres, 25 d’abril de 2012

LA MALÀRIA


El 25 abril és el Dia Internacional contra la Malària.
Es tracta d’una malaltia produïda per un paràsit anomenat Plasmodium (Fig.1) i que s’encomana per la picadura de la femella del mosquit Anopheles (que n’és el vector-Fig.2).
En l’organisme humà, els paràsits es multipliquen al fetge i després infecten els glòbuls vermells.
Coneguda també com a PALUDISME.
No totes les espècies de paràsit provoquen la malaltia. Destaquen: P. falciparum (provoca al voltant del 80 % dels casos i aprox. el 90% de les morts) i P. vivax.
L'únic cas de contagi directe entre humans és el d'una dona embarassada que transmet la infecció via placenta al fetus.

 Fig.1

 Fig.2
Epidemiologia
El 2010 prop de 3 mil milions de persones, aproximadament el 50% de la població mundial estava exposada a la malària. D’aquests, 216 milions estan en risc, i 655.000 moren a causa d’aquesta malaltia; sent les persones que viuen en els països més pobres, les més afectades, i la majoria de casos succeeixen en nens menors de 5 anys i en dones.
Tot i que la infecció de VIH via la malària ha incrementat la mortalitat, continua sent un problema menor que la combinació del VIH i la tuberculosi.
Els símptomes són molt variats, però destaquen la febre entre els 8 i 30 dies posteriors a la infecció, cefalees i vòmits, que generalment apareixen entre 10 i 15 dies posteriors a la picada. També es pot observar diarrea, decaïment i tos.
En regions on la malària és altament endèmica, les persones són tan sovint infectades que desenvolupen una "immunitat adquirida", és a dir, que són portadors més o menys asimptomàtics del paràsit.

Mecanisme de transmissió i cicle biològic de Plasmodium
La femella d'Anopheles infectada és portadora dels Plasmodium a les seves glàndules salivals. Si aquesta femella pica a una persona els esporozous entren dins la persona a través de la saliva del mosquit, migrant cap al fetge, on es multipliquen ràpidament dins de les cèl·lules hepàtiques. Mitjançant un altre tipus de reproducció (divisió asexual múltiple) entren al torrent sanguini infectant els glòbuls vermells, i segueixen multiplicant-se i donant a lloc a la ruptura de eritròcit (Figs.3).
Problema! Una femella d'Anopheles no infectada, si pica a un malalt  adquireix les cèl·lules sexuals (gametòcits), i s'inicia el cicle sexual de Plasmodium als seus intestins, on donarà lloc als esporozous llestos per infectar novament, a l’arribar a les glàndules salivals del mosquit.
A part, en alguns països llatinoamericans es troben altres vectors com Lutzomyia (mosquits nocturns tropicals i subtropicals).

 Figs.3


Prevenció
  1. MEDICAMENTS PROFILÀCTICS
Els medicaments antipalúdics no garanteixen una protecció absoluta contra la infecció.
Destaca la quinina tot i que es va deixar d'usar per la utilització de la cloroquina, quinacrina, i primaquina.
També combinacions de medicaments basats en l’artemisinina (prové de la planta Artemisa annua; usada des de l’antiguitat a la Xina per la febre i la malària).
Curiositat: en temps colonials, els hindús barrejaven la quinina amb l’aigua tònica com a anti-malària. De manera que els colons britànics a l’Índia els hi donaven al seu exèrcit, però aquests per compensar el gust amargant la barrejaven amb ginebra (dolça), popularitzant el conegut gin-tònic.
Actualment la quinina és l'ingredient que dóna el gust amargant a la tònica (màx. 83 ppm).

  1. ERADICACIÓ DELS MOSQUITS
Els esforços per eradicar la malària mitjançant l'eliminació dels mosquits han tingut èxit en algunes àrees. En el passat, la malària fou comuna als Estats Units i el sud d'Europa, però programes de control, juntament amb el monitoratge i el tractament d'humans infectats, l'eliminaren d'aquestes regions.
-          el drenatge dels camps de cria en zones humides i un millor sanejament
-          l'ús del pesticida DDTà molt eficaç, però prohibit pels efectes a la salut humana i la fauna
-          l’ús de l’insecticida Piretrina
-          antigament, i encara en algunes zones de l’Àfricaà l'eliminació o l'enverinament dels camps de cria dels mosquits o els hàbitats aquàtics de les seves fases larvàries, per exemple, omplint o aplicant oli als indrets amb aigües estancades. 

  1. PREVENCIÓ DE LES PICADES DEL MOSQUIT
Ús de mosquiters impregnats d’insecticides, i la fumigació dels espais tancats amb insecticides d’acció residual.

  1. ALTRES MÈTODES
-          Educació en el reconeixement dels símptomes de la malària ha reduït el nombre de casos fins el 20%.
-          L'educació en la neteja també pot ajudar.
-          La tècnica dels insectes estèrils s'està perfilant com un possible mètode de control dels mosquits.
-          El progrés cap a insectes transgènics, o genèticament modificats, suggereixen que les poblacions de mosquits silvestres podrien fer resistents a la malària.
-          Nous estudis: el 22 de desembre de 2007, es va publicar a PLoS Patògens un estudi que va trobar que els cogombres de mar bloquegen la transmissió del paràsit de la malària, ja que produeixen una proteïna, anomenada lecitina (que retarda el creixement dels paràsits).

  1. VACUNA
Actualment no existeix cap vacuna que previngui la malària, però es tracta d'un camp actiu d'investigació.
El primer a descobrir una vacuna sintètica contra la malària va ser el doctor Manuel Elkin Patarroyo, d'origen colombià, l’any 1986.
La vacuna es va provar en més de 41.000 voluntaris a Amèrica Llatina, a principis de 1994, sense provocar greus efectes secundaris. Finalment, després de ser avaluada a Gàmbia, Tanzània i Tailàndia per la OMS (1999), la vacuna no va demostrar tenir l'efectivitat esperada, i es va aturar el procés de fabricació i vacunació amb la SPF66.
La SPF66 es va convertir en la vacuna més efectiva contra la malària fins avui desenvolupada.
Tot i això, la revista The Lancet publicà el 16 d'octubre del 2004 els resultats inicials del major assaig clínic d'una vacuna contra la malària en Àfrica, de l'autor principal Pedro Alonso, professor del Departament de Salut Pública de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.
Actualment, existeix una gran varietat de vacunes sobre la taula. I és d'esperar que la seqüenciació del genoma de P. falciparum proporcionarà objectius per a nous medicaments o vacunes.


L’APUNT

Un equip d’investigadores de l’Institut Geològic i Miner d’Espanya i de la Universitat Complutense de Madrid ha descobert a la cova El Soplao (Cantàbria) un nou mineral: la ZACCAGNAITA-3R, únic en el món (Fig.4).
Té morfologia octaèdrica, una zona de fluorescència, i és rica en alumini.
La zaccagnaita és d’un grup de minerals relativament rars amb un gran interès en processos industrials, tractament d’aigües i en farmàcia. Els principals usos farmacèutics són antiàcid i antisèptic. També en la deficiència de ferro, en la preparació de pomades i cataplasmes per a pells danyades.
El descobriment ha estat publicat a l’edició de l’abril de la revista American Mineralogist.
 Fig.4