Primer de tot, agrair a la Natalia Estrada per passar-me moltíssima informació del tema, ja que amb les presses dir-ho per la ràdio m'ha estat impossible!! i en segon lloc, m'ha quedat pendent la part més curiosa de la sinestèsia relacionada amb l'art, i que afegiré aquí, i potser comentaré ràpidament la setmana vinent al programa...
DEFINICIÓ.-
La paraula sinestèsia prové del grec “syn” de “tot junt” i “aisthesis” de “sensació”.
La sinestèsia és un trastorn en la percepció dels estímuls. Les persones que pateixen de la sinestèsia poden evocar sensacions en un altre òrgan diferent del que inicialment és estimulat. Per tant, una persona que rep un estímul visual, també és capaç de captar aquest mateix estímul amb un altre òrgan diferent de la vista. En la sinestèsia pot estar implicat qualsevol sentit.
Segons els últims estudis realitzats, s’ha arribat a la conclusió de que la sinestèsia afecta a 1 de cada 23 persones (4,35%). En el mateix estudi també es determina que per cada home sinestèsic, hi ha 6 dones que també ho són.
CARACTERÍSTIQUES.-
1. Involuntària i automàtica: és impossible manipular o suprimir l’experiència sinestèsica.
2. Consistent i estable en el temps: les associacions es mantenen de manera indefinida.
3. D’importància emocional: té molt a veure amb el caràcter emocional de la persona.
4. Individuals o específiques de cada persona
5. Les sensacions són memorables: funciona com un diccionari-->un mateix estímul evoca una mateixa percepció.
6. Percepcions genèriques: quan s’experimenta la sinestèsia, la forma evocada serà poc definida, formes molt generals.
7. Associacions de caràcter perceptiu no basades en la memòria. A part, les percepcions són asimètriques--> la lletra A pot evocar el color vermell, però el color vermell no té per què evocar la lletra A.
A més a més, també es presenten altres característiques:
· Problemes per distingir la dreta de l’esquerra.
· Problemes amb el càlcul i l’aritmètica.
· Tenen la imaginació bastant desenvolupada (nivell alt de creativitat). Normalment, les persones que pateixen aquest trastorn, solen dedicar-se a les arts, com ara la música i la pintura.
· El seu coeficient intel·lectual sol ser bastant elevat.
· La majoria de les persones sinestèsiques solen ser dones.
HISTÒRIA.-
La primera dada científica que va aparèixer sobre la sinestèsia, va ser aproximadament l’any 1880 en mà del científic Fracis Galton. No obstant, ja a l’any 1690, el filòsof John Locke va escriure el cas d’un home cec que presumia de conèixer el significat de la paraula “escarlata”: “és com el so d’una trompeta”.
El fet de que la sinestèsia fos un trastorn tan poc creïble a causa de la subjectivitat, va fer que passés a formar part de la perifèria de la investigació. En conseqüència, la falta d’informació mèdica i psicològica, va portar que nombroses persones fossin diagnosticades com a esquizofrènics, i inclús fossin internades a un hospital psiquiàtric.
Els primers escrits moderns daten de finals del segle XX: el científic Lewrance Marks (1978) amb la seva obra The Unity Of The Sense.
Actualment, la sinestèsia és objecte internacional d’estudi: Facultats de Psicologia, com la de la Universitat de Granada, associacions com ara la American Synesthesia Association.
Científics de gran prestigi internacional com ara Richard E. Cytowic, Simon Baron – Cohen, Sean A. Day, Peter G. Grossenbacher, Edward M. Hubbard, V.S. Ramachandran, Julia Simner o Dan Smilek, encara avui en dia continuen investigant sobre les bases científiques i neurològiques de la sinestèsia.
TIPUS DE SINESTÈSIA.-
Existeixen molts tipus diferents de sinestèsia. Es podria considerar fins i tot impossible poder-los descriure tots, ja que probablement sempre ens deixaríem algun: aquell que potser només presenta una determinada persona.
1. SINESTÈSIA DE NÚMEROS I LLETRES QUE EVOQUEN COLORS
Cada persona associa un color determinat per a cada lletra i/o número (Fig.1). No segueixen cap criteri, és totalment personal. És la majoria.
Fig.1
2. SINESTÈSIA D’ASSOCIACIÓ D’UN COLOR AMB UN SO
En la majoria de casos un so musical (Fig.2). S’ha trobat una relació força consistent per la qual la majoria de sinestèsics solen relacionar les notes més agudes amb colors més vius.
Fig.2
3. SINESTÈSIA DE PERSONIFICAR UNA SEQÜÈNCIA DE NÚMEROS, DIES DE LA SETMANA, MESOS I/O LLETRES
Aquest tipus de sinestèsia s’anomena originalment “ordinal linguistic personification” i va ser documentat per primer cop l’any 1893 pels científics Flournoy i Calkins.
4. SINESTÈSIA DE NÚMERO-FORMA
Les persones que l’experimenten pensen en una sèrie de números, automàticament crea un mapa mental on apareix una figura. El primer cas documentat sobre aquest tipus de trastorn va ser al 1881 per Francis Galton en el seu llibre The Visions of Sane Persons.
TEORIES-HIPÒTESIS DEL CERVELL SINESTÈSIC.-
S’ha pogut determinar que la sinestèsia és veritablement una percepció real.
Sabem que els estímuls sensorials externs (visuals, auditius, gustatius, etc.) són recollits per uns tipus de receptors especialitzats que es localitzen als diferents òrgans del sentits; després, aquesta informació és enviada al sistema nerviós central i analitzada en diverses parts de l’escorça cerebral (Fig.3): lòbul temporal (àrea auditiva primària, entre d’altres), lòbul frontal (àrea de Broca o centre del llenguatge, entre d’altres), lòbul parietal (àrea de la sensibilitat general i àrea psico-sensitiva, entre d’altres) i lòbul occipital (àrea psico-visual i àrea visual, entre d’altres).
Fig.3
La informació de cada una de les parts connecta els receptors de la superfície del cos amb els de l’escorça cerebral a través d’una mena de cables (axons). Aquestes connexions son específiques de cada estímul; cada informació va per un camí diferent.
Un cop tenim la informació dels estímuls externs a l’escorça cerebral (cadascuna a l’àrea que li correspon) es processa el que en diem una percepció. Pel que se sap, de moment, en aquestes àrees sensorials no hi ha mescla de diverses modalitats sensorials. No obstant, des d’aquestes àrees s’envien senyals a altres àrees anomenades associatives, on s’associen diferents modalitats sensorials. És a dir, aquestes associacions permeten, per exemple, que si veiem un tomàquet, puguem també reconèixer-lo mitjançant el tacte (sense la vista). Aquestes associacions multimodals estan presents en totes les persones i formen la base de la nostra percepció de les coses com un “tot”.
Per altra banda, tenim el sistema límbic, que s’encarrega de gestionar les respostes fisiològiques davant d’estímuls emocionals: la memòria, l’atenció, les emocions, la personalitat i la conducta. Aquest sistema està format per diverses estructures: tàlem, hipotàlem, hipocamp, amígdala cerebral i altres àrees cerebrals.
Existeixen diverses teories sobre l’aparició de la sinestèsia en un individu, en base als lòbuls cerebrals i el sistema límbic. Però, és interessant destacar que la idea de que totes les persones som sinestèsiques els primers 7 mesos de la nostra vida, ha estat bastant recolzada. Es creu que durant aquests primers mesos els bebès veuen el món de forma sinestèsica, ja que el seu cervell encara no està del tot desenvolupat. Al créixer, la percepció dels sentits se separa; però en el cas dels sinestèsics, aquesta separació no es produeix i les connexions queden fixes per tota la vida.
LA SINESTÈSIA A L’ART.-
Música.-
a. Olivier Messiaen (1908 – 1992)
Compositor francès destacat del segle XX (Fig.4), que va compondre per a òrgan, piano, orquestra i obres vocals deia: “ Un dels majors drames de la meva vida consisteix en dir a la gent que veig colors quan escolto música, i ells no veuen res, res en absolut. Això és terrible. I ells no em creuen. Quan escolto música, jo veig els colors. Els acords s’expressen en termes de color per a mi. Estic convençut de que una persona pot expressar això al públic.”
Fig.4
b. Alexander Scriabin (1872 – 1915)
D’aquest compositor destaca l’obra estrenada l’any 1910: Prometeo. Aquesta obra utilitza un joc de llums mentre és interpretada. A part, Scriabin va utilitzar un instrument anomenat Clavier à Lumières (Fig.5), que és un orgue de llums que projecta determinats colors en la sala, acompanyat a la interpretació musical (composició visual que experimentava el propi Scriabin).
Fig.5
A més, el compositor afirmava que poques vegades veia colors amb la música de Beethoven, mentre que sí que els experimentava amb la música de Rimsky-Korsakov.
c. Altres compositors com Bach, Schubert i Korsakov també van establir correspondències entre el so i el color. Bach deia que la nota “fa-bemoll” era d’una tonalitat gris, i el “mi-bemoll” d’un verd groguenc. Schubert veia el “sol-bemoll” com un vermell daurat i el “re-bemoll” simplement verd. I Korsakov també afirmava que el “mi” era com blanc i el “sol” com blau gris ombra. Tot i que cap dels compositors coincideix en la seva correspondència entre color i nota musical, sí que es pot observar una certa relació: les notes agudes solen provocar colors clars, mentre que les greus suggereixen colors foscos.
Pintura.-
a. František Kupka
És el pare de l’art abstracte (voltants 1910), com a contraposició al Realisme. L’art abstracte és un estil artístic on el color i la forma juguen un paper molt important. El quadre “Piano teclat” (Fig.6) destaca la representació dels diversos colors verticals que representarien l’acord que està sonant (“La major”). Segons el que avui en dia sabem sobre aquest autor, sembla que no va patir cap experiència sinestèsica. No obstant, el pintor tracta d’expressar la emoció que li provoca determinada música.
Fig.6
b. Kandinsky
Nascut a Moscou l’any 1866 és un dels autors que més implicacions ha tingut amb la sinestèsia. És considerat el precursor de l’abstracció (Fig.7). Per crear les seves obres, simplement seguia les impressions inicials de les seves experiències.
Fig.7
Segons el que tenim documentat, la primera experiència sinestèsica de Kandinsky va ser durant l’òpera Lohengrin de Wagner, i deia: “Podia veure tots aquells meravellosos colors en la meva ment, es passejaven davant dels meus ulls. Salvatges, meravelloses línies que es dibuixaven en l’espai”.
Però Kandinsky també va fer referència a la seva sinestèsia l’any 1908 quan va descriure els colors del vespre de Moscou, com una simfonia.
L’APUNT
Un entomòleg australià de l’Organització per a la Investigació Industrial i Científica de la Mancomunitat d’Austràlia (CSIRO) ha decidit batejar una espècie de mosca com a “Scaptia (Plinthina) beyonceae” (Fig.8), degut a:
- - la similitud entre el color daurat de l’insecte i la vestimenta de la cantant Beyoncé al videoclip de la cançó “Bootylicious”.
- - el color brillant de la mosca fa que aquest rar insecte es converteixi en “la diva de les mosques de tots els temps”.
- - la mosca va ser recol·lectada al nord-est australià l’any 1981, el mateix que va néixer Beyoncé.
Fig.8
No és la primera vegada que un insecte és batejat amb honor a un artista: una aranya rep el nom del cantautor Neil Young, un escarabat del roquer Roy Orbison i altres animals extints dels punks The Ramones.
