BIOCOMBUSTIBLE D'ALGUES

QUÈ SÓN LES ALGUES?.-

Són uns éssers eucariotes (organismes cel·lulars amb nucli diferenciat, és a dir, separat de la resta d’orgànuls cel·lulars; on trobem la informació genètica). Realitzen la fotosíntesi, però no són plantes autèntiques, i formen part del Regne dels Protoctists.

Viuen a l’aigua o en llocs molt humits, de manera lliure o fixa en una superfície.

Les algues poden ser verdes, grogues, marrons o vermelles.

Actualment són una de les fonts per produir biodièsel, ja que la seva producció en massa no incideix sobre el preu dels aliments. Els biocombustibles actuals bioetanol i biobutanol) són obtinguts per complexos processos que requereixen un consum energètic elevat i competeixen amb la matèria primera a utilitzar amb la indústria alimentària. Els cultius marins no requereixen fertilitzants, ni aigua dolça pel reg, ni terreny cultivable.

Les algues poden créixer desenes de vegades més ràpid que cultius vegetals i s’extreu un major rendiment energètic a partir de la mateixa massa. A part produeixen, segons els científics, un ampli rang de substàncies químiques que varia en funció de les espècies utilitzades i les condicions mediambientals en què es desenvolupin.

Les algues (juntament amb les plantes) són els productors primaris, és a dir, responsables de captar l’energia solar i generar tant matèria orgànica com oxigen.

A més, les algues destaquen per les seves propietats alimentàries, hidratants, antioxidants i regeneradores, nombrosos gèneres d'algues són investigats per la indústria cosmètica i farmacèutica degut als seus potencials beneficis sanitaris.

Les que ens interessen avui són les microalgues grogues o diatomees (Fig.1).  

D’aquestes microalgues (diatomees) n’hi ha unes 100.000 espècies, i algunes són particularment riques en lípids d’alt poder energètic.

Aquestes són algues unicel·lulars i formen part del fitoplàncton. La clorofil·la està emmascarada per un pigment groc, i el seu cos està protegit per una mena d'estoig de sílice. S’empren aquest tipus perquè són riques en lípids (greixos), i en cultiu, tenen un rendiment fins a 30 vegades superiors al de les plantes oleaginoses.

L’empresa que hi treballa només ha desvetllat que és mediterrània i microscòpica, cent vegades menor a un gra de sorra. 

 Fig.1

BIOCOMBUSTIBLE.-

El biocombustible d'algues o agrocombustible d'algues és una mena d’agrofuel, usat bàsicament per a la descontaminació, és a dir, per a disminuir el diòxid de carboni emès a l’atmosfera per una indústria. Només es produeix a la planta industrial Blue Petroleum ONE a Alacant, i es ven com a “blue petroleum”o petroli blau (Fig.2).
 

Aquesta instal·lació està situada a Alacant, i actualment està en expansió. Es tracta d’una col·laboració entre el Departament de Ciències del Mar de la Universitat d'Alacant i l'empresa BFS (Biofuel Systems- www. biopetroleo.com), que han desenvolupat el prototip Airemar, capaç de convertir CO₂ en biocombustible a partir del cultiu d'algues.

Es tracta d’una font de producció d’energia en continu, inesgotable i no contaminant. A més, assegura una producció 400 vegades superior a qualsevol altre biocombustible conegut fins ara.

 Fig.2

FABRICACIÓ.-

El contingut de lípids és el percentatge de pes de lípids o greix (oli, en el cas particular de les algues), en relació al pes total de la biomassa seca d’algues.

Aquestes algues es cultiven molt concentrades en una dissolució d’aigua amb gran quantitat de nutrients, com nitrats i fosfats, i injecció d’aire i diòxid de carboni (provinent de la fàbrica de ciment veïna). Es troben en tubs transparents de metacrilat i de 8 metres d’alçada (6 BIOREACTORS), perquè els hi arribi el màxim de llum (a Alacant fa sol una mitjana de tres-cents dies a l'any).

Aquestes microalgues necessiten de 2.000 kg de CO₂ per generar un barril de 160 litres.

La preparació d'aigua amb algues es recull quan aquestes s'han reproduït el màxim possible, és a dir quan la concentració d’alga és la màxima. Sol ser cada dia--> se n’extreu la meitat.

Les algues extretes es filtren per a treure-hi l'aigua, que es torna a introduir als tubs. Aquesta aigua representa el 99% total de la massa extreta i només un 1% és alga. Amb les algues sense l'aigua s'obté una pasta que es tracta de manera similar al petroli: craqueig (procés químic pel qual es trenquen molècules d’un compost químic, per produir-se compostos simples), a altes pressió i temperatura, i un posterior refinat (Fig.3).

Fig.3

A partir d’aquest refinat es pot obtenir agrocombustible que, segons l’empresa, es comporta com un eficaç carburant per a vehicles i, està previst es pugui utilitzar pròximament, així com també per a vehicles híbrids, i de matèries primeres, com els plàstics. Podrà arribar a desenvolupar un paper fonamental com a substitut dels combustibles fòssils, especialment pel transport, calefacció i indústries.

A part, seria una gran alternativa a d’altres tipus d’energia, com la nuclear. Segons dades de la companyia per substituir tota la potència nuclear de l’estat espanyol caldrien 430 km quadrats de superfície.

A més, segons BFS es podria arribar a generar electricitat.

ENERGIA I ECONOMIA.-

El balanç energètic de l’ús d'agrocombustible d'alga com a combustible no és positiu, això vol dir que l’energia pagada i exhaurible (sense considerar la gratuïta del Sol) necessària per a fabricar aquest producte no és a priori superior a l'energia que s'obté d'ell quan es crema. Cosa que implica que no sigui interessant...

La creació d’un barril de petroli blau (uns 160 litres) consumeix unes 2,2 tones de diòxid de carboni. Quan aquest barril s’usa com a combustible, deixa anar 1,2 tones de CO₂. Per tant, cada barril neutralitza aproximadament una tona de diòxid de carboni, concretament en neutralitza 939 kg. En altres paraules, el tractament amb petroli blau permet emetre un 45% menys de carboni a l'atmosfera.

Per tant, per a produir industrialment agrocombustible d'alga i usar-lo cal que aquests procediments siguin econòmicament viables.

En aquest cas la clau està en el producte secundari que se’n genera: els ÀCIDS OMEGA-3, un 3% del total de biomassa algal que es pot transformar. Un producte que té un preu interessant al mercat: 100 €/kg.

L’any passat (2011), un barril de petroli blau es venia a una mica més de 20 euros (30 dòlars), tot i que aquest preu oscil·la fins a 70 dòlars.  Però, un de petroli valia 105 dòlars.

INVESTIGACIONS AMB ALGUES.-

1. ESPANYA

Un equip d’experts de la Universitat de Jaén ha iniciat un estudi d’investigació dirigit a la neteja d’aigües residuals terciàries, a través de la microalga Botryococcus braunii (Fig.4) que produeix grans quantitats d’hidrocarburs líquids.

A Jerez de la Frontera, una empresa anomenada Aurantia produeix biocarburants i altres productes a partir del CO2 emès per la fàbrica de ciment Holcim.

El ministeri de Ciència i Innovació sota el Plan E va invertir 23 milions per a la construcció de centres d’investigació d’algues per captació de CO2 i producció de biocarburants.

Així mateix, Repsol està desenvolupant biocombustibles a partir de microalgues, dins dels projectes CENIT-PIIBE.

 Fig.4

2. FRANÇA

Una instal·lació pilot de cultiu a l'aire lliure de la microalga Dunaliella salina (Fig.5) a unes salines no explotades comercialment. En principi els estudis haurien d'haver començat a principis de 2011, per a fer un primer mini-experiment de 10 hectàrees al 2013.

 Fig.5

3. BRETANYA

Sembla ser que està previst un projecte on s’experimentarà amb el cultiu semi industrial d'algues en una bassa sobre argila blanca.

4. GRAN BRETANYA

El Govern britànic finança, a través de la seva agència independent The Carbon Trust,  crear combustibles a partir d'algues (amb 26 milions de lliures de pressupost), i l'objectiu és que els biocombustibles a partir d'algues siguin una realitat comercial al 2020.

5. ISRAEL

La companyia Seambiotic Ltd ha patentat una tècnica amb la que assegura produir 1 litre de combustible amb 5 kg d’una macroalga que creix al Mediterrani. A part, els biocombustibles són diferents segons el que s’ultilitzi de l’alga i del tipus: macroalgues-->bioetanol o metà, a partir dels hidrats de carboni; microalgues-->biodièsel, a partir dels seus greixos. 

6. EEUU

El programa de rescat impulsat per Barack Obama destina 1.500 milions de dòlars a la recerca d'alternatives als combustibles fòssils, i s'espera que almenys una porció d'aquesta quantitat sigui destinada a biocombustibles derivats d'algues.

Les empreses de capital risc han decidit invertir en productors que utilitzen algues. Així com l’interès del DARPA (Agència d’Investigació de Projectes Avançats de Defensa; Departament de Defensa) en les aplicacions en l’àmbit militar.

Al 2011, un equip de la Universitat d'Arkansas va desenvolupar un mètode, encara en fase de teoria i estudi, de fermentació per a descontaminar aigua. La seva idea és utilitzar també algues, a més d’àcid butíric per a formar butanol amb els residus. Així es veurien valoritzats, ja que es podrien usar també per a ser cremats com a combustible idealment, en automòbils.

Científics del Bio Architecture Lab han modificat genèticament el bacteri E. coli perquè digereixi els sucres de les algues marrons i les converteixi en etanol. D’aquesta manera, les algues podrien ser una font rendible d’energia, segons afirmen els autors del projecte. Es van utilitzar macroalgues de l’espècie kombu (Saccharina japonica- Fig.6), que és la més abundant i estesa a tot el món.

Les macroalgues marrons contenen sucres que es poden convertir en combustible renovable i químics.

L’equip del BAL, publica els seus resultats a la revista Science.

BAL ja està construint la instal·lació pilot a Xile per mostrar amb més precisió el cost total de procés a gran escala. Les operacions començaran al juliol.

Fig.6

7. ALTRES

Producció de querosè d’aviació a partir de biomassa d’algues-->empresa Solazyme.

Inversors privats com Vinod Khoslaà algues com a solució a la crisi climàtica i energètica--> alternativa als carburants fòssils.

L’APUNT

Un astrofísic català, Guillem Anglada-Escudé i el seu equip, amb una beca del Carnegie Institute d’EEUU, troben un nou planeta extrasolar (Fig.7) que podria tenir vida, degut a la seva mida i a la temperatura de la seva superfície.

La nova terra té una massa 4,5 vegades el nostre planeta, orbita al voltant d’una estrella anomenada GJ 667C, durant 28,15 dies i es troba a només 22 anys llum del Sistema Solar. Només rep el 90% de llum que la Terra i se situa més a prop de la seva estrella, però la llum que l’incideix és infraroja, i per tant, l’energia que absorbeix és major, i s’equival a la Terra, amb una temperatura similar i potser aigua líquida.

 Fig.7

Es publicarà a la revista “The Astrophysical Journal Letters”

AURORES BOREALS

QUÈ SÓN?.-

Són un fenomen meteorològic que s’observa al cel nocturn de les zones més polars de la Terra. Normalment es veuen més intensament durant les temporades de setembre a octubre i de març a abril. A les latituds de l'hemisferi sud es coneix com aurora austral.

La aurores es limiten generalment a les regions de forma oval, a prop dels pols. La regió on s’observen té un mida mitjana de 3.000 km i pot augmentar fins a 4000 o 5000 kilòmetres.

Els millors punts per a l'observació d'aurores boreals és al Canadà, i per a aurores australs, el sud de l'illa de Tasmània i Nova Zelanda. Tanmateix en ocasions molt poc freqüents s'han visualitzat a latituds molt inferiors. Està documentada la visió d'una aurora boreal a Catalunya el 25 de gener de 1938, i el passat 6 d’abril de 2011 es va poder observar des de Figueres (Fig.1).

Fig.1

Les aurores no són exclusives de la Terra, ja que també s'observen a d'altres planetes del sistema solar com Júpiter, Saturn, Mart i Venus.

FENOMEN.-

El Sol desprèn partícules carregades: ions (principalment protons i electrons) que viatgen per l’espai entre 320 i 704 km per segon fins a la Terra, creant el vent solar.

Aquest vent interactua amb el camp magnètic terrestre (Fig.2). Aquest magnetisme és provocat pel nucli terrestre (de ferro), que juntament amb la rotació de la Terra, fa que algunes d’aquestes partícules quedin atrapades i segueixin el curs de la força magnètica; que va del pol nord al pol sud.  Per tant, les partícules van a parar a la ionosfera.

Fig.2

La ionosfera (Fig.3) és una part de l’atmosfera terrestre que està entre 80 i 600 km de la superfície de la Terra. És una capa que es troba ionitzada permanentment a causa de la radiació solar. Les funcions de la ionosfera és permetre reflectir les ones de ràdio emeses des de la superfície terrestre, que viatjaran a grans distàncies sobre la Terra, gràcies a aquests ions (carregats d’electricitat) que posseeixen.

Fig.3

També és coneguda com a termosfera, per les elevades temperatures dels gasos que la composen; fins a 1500ºC. Aquests gasos estan ionitzats ja que aquesta capa absorbeix les radiacions solars de baixa longitud d’ona: rajos X i gamma (altament energètics).

En resum, quan el vent solar xoca amb els gasos d’aquesta ionosfera (principalment oxigen i nitrogen), comencen a brillar produint les aurores polars (boreals i australs), que no són més que la visualització dels diferents gasos amb colors vermell, verd, blau i violeta.

L'aurora típica és una resplendor difusa i estesa en forma de cortina.

Àtoms d’oxigen--> color verd

Més àtoms de nitrogen que d’oxigen--> color vermellós

El vent solar genera més de 100.000 megawatts d’electricitat (central nuclear: 1.000 MW diaris) podent arribar a produir interferències amb les línees elèctriques, emissions radiofòniques o de televisió, sistemes de navegació, acció dels radars, als astronautes de la regió, i les comunicacions per satèl·lit.

HISTÒRIA.-

Sempre hi ha hagut un aire místic entorn de les aurores boreals. Antigament, quan no se’ls podia donar una explicació científica, algunes persones pensaven que es tractava d’un auspici d’un càstig o un recordatori que calia complir la llei.

Per la seva banda, els samis, el poble tradicional de Lapònia noruega, pensaven que les aurores boreals eren ànimes que saludaven a la terra.

Les aurores boreals s'han estudiat científicament des del segle XVII. El 1621, l'astrònom francès Pierre Gassendi en descriu el fenomen observat al sud de França. El mateix any, l'astrònom italià Galileo Galilei, va començar a investigar el fenomen com a part d'un estudi sobre els moviments celestes de les estrelles.

Al segle XVIII, el navegant anglès James Cook, a l'Oceà Índic, va ser testimoni del mateix fenomen que Galileu, i la batejà com aurora austral. A partir d'aleshores va quedar clar que l'efecte no és exclusiu de les terres de l'hemisferi nord, i per tant, es va crear el nom d' ”aurora polar”.

Al mateix temps, l'astrònom britànic Edmond Halley sospita que el camp magnètic terrestre es relaciona amb la formació d'aurores boreals.

CURIOSITATS.-

1. SONS 

A través de la història la gent ha estat escrivint i parlant dels sons associats a les imatges de l'auroraàDes de Corneli Tàcit (historiador de l’antiga Roma) a Knud Rasmussen (explorador danès al 1932).

Avui en dia, moltes persones segueixen aquests sons, que són sibilants i espetegants. Algunes persones especulen que un fenomen electrostàtic induït per aurores podria explicar els sons. Tot i això, es creu que l'energia de l'aurora i altres factors fan que sigui poc probable que els sons arribin a la Terra. 

2. MITES

A l’Edat Mitjana es creia que eren anunci de grans catàstrofes, ja que simbolitzaven grans batalles al cel.

Els esquimals, lapons, habitants de Grenlàndia i tribus del nord-est de la Índia creien que estaven associades a la vida en un altre món. I el so que, de vegades, acompanya són veus d’esperits intentant comunicar-se amb la gent de la Terra.

Una llegenda finlandesa creia que quan les guineus corrien pels boscos, donaven cops amb la cua a la neu i provocaven unes guspires que es reflectien al cel.

Actualment, els japonesos creuen que si una parella fa l’amor sota una aurora boreal augmenta la fertilitat de la dona. Per això, molts japonesos celebren la seva lluna de mel a la Lapònia noruega. 

3. ACTIVITATS

El lloc ideal per a gaudir de les aurores boreals és Alta que, des de l’any 2000, és anomenada com a CIUTAT DE L’AURORA BOREAL D’ALTA. Allí s’hi poden realitzar activitats diverses d’hivern emmarcades sota l’aurora boreal: safari en motoneu o trineu per l’altiplà de Lapònia, esquí alpí , visitar un campament sami, allotjar-se en un hotel de gel (capella de gel, bar, galeria...), o un bany calent en una gran cubeta d’aigua sota la llum.

CINEMA.-

La aurores han estat referenciades al cinema.

-          Happy Feet (2006): pel·lícula d’animació situada a l’Antàrtida i el sud; té lloc una aurora boreal.

-          Frequency (2000): degut a la conseqüència d’una aurora boreal, un nen pot comunicar-se amb el seu pare mort per un vell equip de radioaficionat.

MÚSICA.-

També se’n parla a la música.

-          Tori Amos: cantant i compositora nord-americana. Cançó: “I Ran”

-          Neil Young: músic canadenc. Cançó: “Pocahontas”

-          The Rasmus: grup finlandès. Cançó: “Still Standing”

-          Foo Fighters: banda d’origen nord-americà . Cançó: “Aurora”

L’APUNT

L’asteroide 433 Eros (Fig.4) passarà avui a 26,7 milions de kilòmetres de la Terra. És el seu viatge més proper des del 1975. Es tracta d’un asteroide ovalat, de silicats de magnesi i ferro, molt brillant i prové del cinturó d’asteroides.

 Fig.4

Eros va ser descobert el 13 d’agost de 1898 pels astrònoms Carl. G. Witt i August Charlois, i va ajudar a precisar la distància entre la Terra i el Sol, ja que descrivia una òrbita a voltant de Mart.

Segons els experts es podrà observar a partir de les 4h del matí amb un telescopi d’aficionat. Segons la NASA no hi ha perill de col·lisió amb la Terra, i passarà a 80 vegades més de distància que el 2005 YU55 que es va acostar a una distància inferior a la Lluna, el passat novembre de 2011. Serà visible fins el 10 de febrer i no tornarà a passar tant a prop de la Terra fins al 2056.

EL PERQUÈ DE LES COSES...

1. Per què badallar és contagiós?

El badall és una acció que s’observa en els animals vertebrats: els mamífers, els peixos, les serps, les tortugues, els cocodrils i les aus. Dins dels mamífers, els mascles són els que badallen més; tot i que a l'espècie humana ambdós sexes badallen amb la mateixa freqüència.

Hi ha molt pocs estudis sobre el badall, perquè a la majoria de persones badallar no representa cap problema. Algunes coses que sabem sobre els badalls:

- La duració és de 6 segons.                                     
- En els humans, el primer badall es dóna a les onze setmanes de gestació, és a dir, abans de néixer.
- El badall comença a ser contagiós entre el primer i segon any de vida.
- La part del cervell que juga un paper important en el badall és l'hipotàlem. 

Estudis mostren que alguns neurotransmissors i neuropèptids incrementen el badall si són injectats dins l'hipotàlem d'animals.

El contagi del badall no és una imitació, sinó una resposta automàtica.

Teories:

1. En un moment de l’evolució, servia per mantenir un grup d’animals en un mateix estat i preparat per treballar junt--> coordinació de rutines i comportament social.
2. Per mantenir el grup alerta.
3. Com a resposta a l’ansietat, serveix com a advertència de perill.
4. Actualment es considera una resposta vestigial, és a dir, una resposta que ha perdut la seva funció original. 

2. Per què se’ns arruguen els dits quan estem molta estona dins de l’aigua?

La pell està formada principalment per dues capes: l’epidermis (més exterior) i la dermis (més interior). En els dits, especialment es troben considerablement separades.

Quan entrem en contacte amb l’aigua, els olis naturals que tenim a l’epidermis que normalment repel·leixen l’aigua cedeixen, i els porus absorbeixen aquesta aigua que traspassa l’epidermis, però no la dermis. Per tant, l’aigua queda entre les dues capes.

A més, els sabons que utilitzem creen una capa protectora que impedeix la sortida de l’aigua.

Però per què se’ns arruguen només les gemmes dels dits de les mans i dels peus? Doncs perquè la pell és més gruixuda en aquestes zones i fa que s’absorbeixi més quantitat d’aigua. Per tant, a mesura que l’epidermis s’infla de més aigua (curiositat: l’epidermis de les mans absorbeix entre el 6 i 10 vegades el seu propi pes en aigua), se separa més de la dermis i forma aquestes arrugues i crestes.

3. Podem caminar sobre l’aigua? Quanta rapidesa cal per caminar sobre l’aigua?

Per caminar sobre l’aigua i no enfonsar-nos s’ha de generar una força contrària i equivalent al nostre pes. Això és degut a que existeix la gravetat, que atrau qualsevol cos cap a la Terra.

A part, els passos que hauríem de fer serien cap avall i enrere. És a dir, deixant un estel d’aigua darrera nostre.

Algú amb un peu del 42 pot empènyer uns 3,5 litres d’aigua per pas.

Per tant, una persona amb 75 Kg hauria d’empènyer l’aigua a 17 km/h. Però això només per quedar-se a lloc. Si la intenció és avançar es necessiten 34 km/h (el doble). A part, si hi sumem la fricció de l’aigua (que el desacceleraria amb cada pas) i altres factors com l’arrossegament de fluids, aquesta persona hauria de córrer 80km/h; una cosa completament impossible. 

4. Per què els globus fan “pam” quan exploten?

Dins els globus hi ha aire amb una alta pressió, ja que les parets elàstiques del globus fan pressió cap a l’interior.

Quan fem explotar un globus, es crea un forat petitíssim que fa que la goma o el làtex deixi de tenir tensió: el forat es fa gran i les forces es desequilibren. 

En menys d’un segon, la pell del globus es contrau al costat oposat del forat. És en aquest moment que l’aire que hi havia dins el globus queda lliure, creant una onada de pressió que percebem com aquest “pam”.

Si poséssim un tros de cinta adhesiva al globus, i després el punxéssim no sentiríem aquest soroll, ja que la cinta no està en tensió i és resistent a la força de la goma o el làtex del globus, de manera que el forat no augmentaria de mida, la pell no es contrauria, i per tant, l’aire sortiria lentament.

Els globus d’heli exploten d’una altra manera, ja que el material plàstic del globus és diferent (poc elàstic).

5. Seria possible transportar-nos com amb la màquina d’Star Trek?

La tripulació de la nau Enterprise es pot transportar a qualsevol planeta, només re-materialitzant-se. Segons el Manual Tècnic de la Nova Generació de Viatge a les Estrelles (sèries i pel·lícules de ciència ficció), el transportador funciona convertint la persona o l’objecte en un feix de llum, que codifica l’estat quàntic de cada partícula. Aquest feix apunta al destí desitjat, i allí té lloc la re-materialització.

Aquesta màquina teòrica hauria de tenir un receptor, i acoblar els àtoms del cos amb moltíssima precisió en qüestió de segons, sense escalfar-los més de 2ºC (sinó hi hauria un xoc tèrmic). A part, s’haurien d’extreure les molècules de l’aire (fer el buit) i mantenir-lo durant la rematerialització.

Si tot això no es fes, moriríem per aire als vasos sanguinis, o bé, una fusió de nuclis atòmics que causaria una explosió nuclear.

6. És veritat que per sota l’Equador l’aigua s’escola per l’aigüera en sentit contrari?

Existeix un efecte conegut com l’efecte Coriolis, que implica una força fictícia que apareix en un cos en moviment, amb respecte a l’eix de rotació del sistema i la direcció del moviment del cos.  Per tant, segons la zona on ens trobem de la Terra, aquesta força variarà el moviment i el sentit d’un objecte.

Aquesta variació i diferència de sentit en el gir només es manifesta a gran escala. Trobem diferència en el moviment de grans fluids com els rius, llacs, oceans i també l’atmosfera. Així, per exemple, trobem que les tempestes de vent giren en el sentit de les agulles del rellotge a l’hemisferi sud i en sentit contrari, a l’hemisferi nord.

A petita escala, afecten altres factors com la forma de l’objecte, la temperatura de l’ambient i el seu moviment previ. Per tant, només en un ambient controlat, com al laboratori, es pot veure aquest efecte de l’aigua a l’aigüera,segons l’hemisferi.

7. Podríem moure les orelles com un elefant?

Molts animals tenen l’habilitat de moure les orelles: una o ambdues a la vegada, però poques persones tenen aquesta habilitat. Aquests moviments són lleus, i dependent de la persona es pot moure una o les dues. Segons estudis hi ha evidència que aquesta habilitat és hereditària.

Aquest tipus de moviment implica una complexa coordinació dels músculs facials, ja que el mecanisme del moviment és sofisticat. Els músculs de l’orella tenen un nucli accessori propi, és a dir, un àrea de control de la funció muscular situada al tronc cerebral. També es creu que intervenen els músculs del moviment de l’ull, de la respiració i la deglució. Per això, es impossible de moure les orelles sense aixecar les celles.

Tot i això, en comparació amb alguns animals aquest nucli propi és petit, i mai podrem moure tant les orelles com ho faria un elefant; ja que a part, biològicament, som animals que depenem bàsicament de la vista i podem moure el cap per saber d’on prové un soroll.

8. Per què les girafes tenen el coll llarg?

Segons la teoria darwiniana, les girafes tindrien el coll llarg degut a la necessitat d’arribar a les fulles més altes dels arbres. Però, s’ha observat que les girafes passen més del 50% del seu temps menjant en una posició pràcticament horitzontal i d’arbusts baixos. Els zoòlegs Simmons i Scheepers creuen que es tracta d’una selecció sexual. És a dir, el coll és un arma defensiva dels mascles al competir per una femella; per tant, resulten més atractius i els que es reproduiran en més ocasions, passant els seus gens (entre ells el coll més llarg) a la descendència.

L’APUNT

Un videojoc anomenat “Foldit” ha permès dissenyar una proteïna més potent que la natural.

El programa “Foldit” va començar sent una crida per a què voluntaris deixessin la capacitat dels seus ordinadors als sistemes informàtics encarregats d’estudiar el plegament de les proteïnes. D’això va passar a ser un joc interactiu, on els jugadors dissenyaven diferents estructures enzimàtiques. I ara, s’han aconseguit molècules artificials fins a 18 vegades més eficaces que les naturals.

Actualment aquest descobriment no té gaires aplicacions pràctiques, però en pot arribar a tenir plantejant nous reptes als jugadors.

Resultat verificat per un laboratori i publicat a “Nature Biotechnology”.