El 25 abril és el Dia
Internacional contra la Malària.
Es tracta d’una
malaltia produïda per un paràsit anomenat Plasmodium (Fig.1)
i que s’encomana per la picadura de la femella del mosquit Anopheles (que n’és el vector-Fig.2).
En l’organisme
humà, els paràsits es multipliquen al fetge i després infecten els glòbuls
vermells.
Coneguda també com
a PALUDISME.
No totes les
espècies de paràsit provoquen la malaltia. Destaquen: P. falciparum (provoca al voltant del 80 % dels casos i aprox.
el 90% de les morts) i P. vivax.
L'únic cas de
contagi directe entre humans és el d'una dona embarassada que transmet la
infecció via placenta al fetus.
Fig.1
Fig.2
Epidemiologia
El 2010 prop de 3
mil milions de persones, aproximadament el 50% de la població mundial estava
exposada a la malària. D’aquests, 216 milions estan en risc, i 655.000 moren a
causa d’aquesta malaltia; sent les persones que viuen en els països més pobres,
les més afectades, i la majoria de casos succeeixen en nens menors de 5 anys i
en dones.
Tot i que la
infecció de VIH via la malària ha incrementat la mortalitat, continua sent un
problema menor que la combinació del VIH i la tuberculosi.
Els símptomes són
molt variats, però destaquen la febre entre els 8 i 30 dies posteriors a la
infecció, cefalees i vòmits, que generalment apareixen entre 10 i 15 dies
posteriors a la picada. També es pot observar diarrea, decaïment i tos.
En regions on la
malària és altament endèmica, les persones són tan sovint infectades que
desenvolupen una "immunitat
adquirida", és a dir, que són portadors més o menys asimptomàtics
del paràsit.
Mecanisme de
transmissió i cicle biològic de Plasmodium
La femella d'Anopheles
infectada és portadora dels Plasmodium
a les seves glàndules salivals. Si aquesta femella pica a una persona els
esporozous entren dins la persona a través de la saliva del mosquit, migrant cap
al fetge, on es multipliquen ràpidament dins de les cèl·lules hepàtiques.
Mitjançant un altre tipus de reproducció (divisió asexual múltiple) entren al
torrent sanguini infectant els glòbuls vermells, i segueixen multiplicant-se i
donant a lloc a la ruptura de eritròcit (Figs.3).
Problema! Una
femella d'Anopheles no infectada, si
pica a un malalt adquireix les cèl·lules
sexuals (gametòcits), i s'inicia el cicle sexual de Plasmodium als seus intestins, on donarà lloc als esporozous
llestos per infectar novament, a l’arribar a les glàndules salivals del mosquit.
A part, en alguns
països llatinoamericans es troben altres vectors com Lutzomyia (mosquits
nocturns tropicals i subtropicals).
Figs.3
Prevenció
- MEDICAMENTS PROFILÀCTICS
Els
medicaments antipalúdics no garanteixen una protecció absoluta contra la
infecció.
Destaca
la quinina tot i que es va deixar d'usar per la utilització de la cloroquina, quinacrina,
i primaquina.
També
combinacions de medicaments basats en l’artemisinina (prové de la planta Artemisa annua; usada des de
l’antiguitat a la Xina per la febre i la malària).
Curiositat: en temps colonials, els hindús barrejaven la quinina amb l’aigua
tònica com a anti-malària. De manera que els colons britànics a l’Índia els hi
donaven al seu exèrcit, però aquests per compensar el gust amargant la
barrejaven amb ginebra (dolça), popularitzant el conegut gin-tònic.
Actualment
la quinina és l'ingredient que dóna el gust amargant a la tònica (màx. 83 ppm).
- ERADICACIÓ DELS MOSQUITS
Els
esforços per eradicar la malària mitjançant l'eliminació dels mosquits han
tingut èxit en algunes àrees. En el passat, la malària fou comuna als Estats
Units i el sud d'Europa, però programes de control, juntament amb el
monitoratge i el tractament d'humans infectats, l'eliminaren d'aquestes
regions.
-
el drenatge dels camps de cria en
zones humides i un millor sanejament
-
l'ús del pesticida DDTà molt eficaç, però prohibit pels efectes a la salut humana i la fauna
-
l’ús de l’insecticida Piretrina
-
antigament, i encara en algunes
zones de l’Àfricaà l'eliminació o l'enverinament dels camps de cria dels mosquits o els
hàbitats aquàtics de les seves fases larvàries, per exemple, omplint o aplicant
oli als indrets amb aigües estancades.
- PREVENCIÓ DE LES PICADES DEL MOSQUIT
Ús
de mosquiters impregnats d’insecticides, i la fumigació dels espais tancats amb
insecticides d’acció residual.
- ALTRES MÈTODES
-
Educació en el reconeixement dels
símptomes de la malària ha reduït el nombre de casos fins el 20%.
-
L'educació en la neteja també pot
ajudar.
-
La tècnica dels insectes estèrils
s'està perfilant com un possible mètode de control dels mosquits.
-
El progrés cap a insectes
transgènics, o genèticament modificats, suggereixen que les poblacions de
mosquits silvestres podrien fer resistents a la malària.
-
Nous estudis: el 22 de desembre de
2007, es va publicar a PLoS Patògens un estudi que va trobar que els cogombres
de mar bloquegen la transmissió del paràsit de la malària, ja que produeixen
una proteïna, anomenada lecitina
(que retarda el creixement dels paràsits).
- VACUNA
Actualment
no existeix cap vacuna que previngui la malària, però es tracta d'un camp actiu
d'investigació.
El
primer a descobrir una vacuna sintètica contra la malària va ser el doctor Manuel
Elkin Patarroyo, d'origen colombià, l’any 1986.
La
vacuna es va provar en més de 41.000 voluntaris a Amèrica Llatina, a
principis de 1994, sense provocar greus
efectes secundaris. Finalment, després de ser avaluada a Gàmbia, Tanzània i
Tailàndia per la OMS (1999), la vacuna no va demostrar tenir l'efectivitat esperada,
i es va aturar el procés de fabricació i vacunació amb la SPF66.
La
SPF66 es va convertir en la vacuna més efectiva contra la malària fins avui
desenvolupada.
Tot
i això, la revista The Lancet publicà el 16 d'octubre del 2004 els resultats
inicials del major assaig clínic d'una vacuna contra la malària en Àfrica, de
l'autor principal Pedro Alonso, professor del Departament de Salut Pública de
la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.
Actualment,
existeix una gran varietat de vacunes sobre la taula. I és d'esperar que la
seqüenciació del genoma de P. falciparum proporcionarà objectius per a
nous medicaments o vacunes.
L’APUNT
Un equip d’investigadores de l’Institut Geològic
i Miner d’Espanya i de la Universitat Complutense de Madrid ha descobert a la cova El Soplao (Cantàbria)
un nou mineral: la ZACCAGNAITA-3R,
únic en el món (Fig.4).
Té morfologia
octaèdrica, una zona de fluorescència, i és rica en alumini.
La zaccagnaita és d’un
grup de minerals relativament rars amb un gran interès en processos
industrials, tractament d’aigües i en farmàcia. Els principals usos
farmacèutics són antiàcid i antisèptic. També en la deficiència de ferro, en la
preparació de pomades i cataplasmes per a pells danyades.
El descobriment ha
estat publicat a l’edició de l’abril de la revista American Mineralogist.
Fig.4
