EL PERQUÈ DE LES COSES...

1. Per què badallar és contagiós?

El badall és una acció que s’observa en els animals vertebrats: els mamífers, els peixos, les serps, les tortugues, els cocodrils i les aus. Dins dels mamífers, els mascles són els que badallen més; tot i que a l'espècie humana ambdós sexes badallen amb la mateixa freqüència.

Hi ha molt pocs estudis sobre el badall, perquè a la majoria de persones badallar no representa cap problema. Algunes coses que sabem sobre els badalls:

- La duració és de 6 segons.                                     
- En els humans, el primer badall es dóna a les onze setmanes de gestació, és a dir, abans de néixer.
- El badall comença a ser contagiós entre el primer i segon any de vida.
- La part del cervell que juga un paper important en el badall és l'hipotàlem. 

Estudis mostren que alguns neurotransmissors i neuropèptids incrementen el badall si són injectats dins l'hipotàlem d'animals.

El contagi del badall no és una imitació, sinó una resposta automàtica.

Teories:

1. En un moment de l’evolució, servia per mantenir un grup d’animals en un mateix estat i preparat per treballar junt--> coordinació de rutines i comportament social.
2. Per mantenir el grup alerta.
3. Com a resposta a l’ansietat, serveix com a advertència de perill.
4. Actualment es considera una resposta vestigial, és a dir, una resposta que ha perdut la seva funció original. 

2. Per què se’ns arruguen els dits quan estem molta estona dins de l’aigua?

La pell està formada principalment per dues capes: l’epidermis (més exterior) i la dermis (més interior). En els dits, especialment es troben considerablement separades.

Quan entrem en contacte amb l’aigua, els olis naturals que tenim a l’epidermis que normalment repel·leixen l’aigua cedeixen, i els porus absorbeixen aquesta aigua que traspassa l’epidermis, però no la dermis. Per tant, l’aigua queda entre les dues capes.

A més, els sabons que utilitzem creen una capa protectora que impedeix la sortida de l’aigua.

Però per què se’ns arruguen només les gemmes dels dits de les mans i dels peus? Doncs perquè la pell és més gruixuda en aquestes zones i fa que s’absorbeixi més quantitat d’aigua. Per tant, a mesura que l’epidermis s’infla de més aigua (curiositat: l’epidermis de les mans absorbeix entre el 6 i 10 vegades el seu propi pes en aigua), se separa més de la dermis i forma aquestes arrugues i crestes.

3. Podem caminar sobre l’aigua? Quanta rapidesa cal per caminar sobre l’aigua?

Per caminar sobre l’aigua i no enfonsar-nos s’ha de generar una força contrària i equivalent al nostre pes. Això és degut a que existeix la gravetat, que atrau qualsevol cos cap a la Terra.

A part, els passos que hauríem de fer serien cap avall i enrere. És a dir, deixant un estel d’aigua darrera nostre.

Algú amb un peu del 42 pot empènyer uns 3,5 litres d’aigua per pas.

Per tant, una persona amb 75 Kg hauria d’empènyer l’aigua a 17 km/h. Però això només per quedar-se a lloc. Si la intenció és avançar es necessiten 34 km/h (el doble). A part, si hi sumem la fricció de l’aigua (que el desacceleraria amb cada pas) i altres factors com l’arrossegament de fluids, aquesta persona hauria de córrer 80km/h; una cosa completament impossible. 

4. Per què els globus fan “pam” quan exploten?

Dins els globus hi ha aire amb una alta pressió, ja que les parets elàstiques del globus fan pressió cap a l’interior.

Quan fem explotar un globus, es crea un forat petitíssim que fa que la goma o el làtex deixi de tenir tensió: el forat es fa gran i les forces es desequilibren. 

En menys d’un segon, la pell del globus es contrau al costat oposat del forat. És en aquest moment que l’aire que hi havia dins el globus queda lliure, creant una onada de pressió que percebem com aquest “pam”.

Si poséssim un tros de cinta adhesiva al globus, i després el punxéssim no sentiríem aquest soroll, ja que la cinta no està en tensió i és resistent a la força de la goma o el làtex del globus, de manera que el forat no augmentaria de mida, la pell no es contrauria, i per tant, l’aire sortiria lentament.

Els globus d’heli exploten d’una altra manera, ja que el material plàstic del globus és diferent (poc elàstic).

5. Seria possible transportar-nos com amb la màquina d’Star Trek?

La tripulació de la nau Enterprise es pot transportar a qualsevol planeta, només re-materialitzant-se. Segons el Manual Tècnic de la Nova Generació de Viatge a les Estrelles (sèries i pel·lícules de ciència ficció), el transportador funciona convertint la persona o l’objecte en un feix de llum, que codifica l’estat quàntic de cada partícula. Aquest feix apunta al destí desitjat, i allí té lloc la re-materialització.

Aquesta màquina teòrica hauria de tenir un receptor, i acoblar els àtoms del cos amb moltíssima precisió en qüestió de segons, sense escalfar-los més de 2ºC (sinó hi hauria un xoc tèrmic). A part, s’haurien d’extreure les molècules de l’aire (fer el buit) i mantenir-lo durant la rematerialització.

Si tot això no es fes, moriríem per aire als vasos sanguinis, o bé, una fusió de nuclis atòmics que causaria una explosió nuclear.

6. És veritat que per sota l’Equador l’aigua s’escola per l’aigüera en sentit contrari?

Existeix un efecte conegut com l’efecte Coriolis, que implica una força fictícia que apareix en un cos en moviment, amb respecte a l’eix de rotació del sistema i la direcció del moviment del cos.  Per tant, segons la zona on ens trobem de la Terra, aquesta força variarà el moviment i el sentit d’un objecte.

Aquesta variació i diferència de sentit en el gir només es manifesta a gran escala. Trobem diferència en el moviment de grans fluids com els rius, llacs, oceans i també l’atmosfera. Així, per exemple, trobem que les tempestes de vent giren en el sentit de les agulles del rellotge a l’hemisferi sud i en sentit contrari, a l’hemisferi nord.

A petita escala, afecten altres factors com la forma de l’objecte, la temperatura de l’ambient i el seu moviment previ. Per tant, només en un ambient controlat, com al laboratori, es pot veure aquest efecte de l’aigua a l’aigüera,segons l’hemisferi.

7. Podríem moure les orelles com un elefant?

Molts animals tenen l’habilitat de moure les orelles: una o ambdues a la vegada, però poques persones tenen aquesta habilitat. Aquests moviments són lleus, i dependent de la persona es pot moure una o les dues. Segons estudis hi ha evidència que aquesta habilitat és hereditària.

Aquest tipus de moviment implica una complexa coordinació dels músculs facials, ja que el mecanisme del moviment és sofisticat. Els músculs de l’orella tenen un nucli accessori propi, és a dir, un àrea de control de la funció muscular situada al tronc cerebral. També es creu que intervenen els músculs del moviment de l’ull, de la respiració i la deglució. Per això, es impossible de moure les orelles sense aixecar les celles.

Tot i això, en comparació amb alguns animals aquest nucli propi és petit, i mai podrem moure tant les orelles com ho faria un elefant; ja que a part, biològicament, som animals que depenem bàsicament de la vista i podem moure el cap per saber d’on prové un soroll.

8. Per què les girafes tenen el coll llarg?

Segons la teoria darwiniana, les girafes tindrien el coll llarg degut a la necessitat d’arribar a les fulles més altes dels arbres. Però, s’ha observat que les girafes passen més del 50% del seu temps menjant en una posició pràcticament horitzontal i d’arbusts baixos. Els zoòlegs Simmons i Scheepers creuen que es tracta d’una selecció sexual. És a dir, el coll és un arma defensiva dels mascles al competir per una femella; per tant, resulten més atractius i els que es reproduiran en més ocasions, passant els seus gens (entre ells el coll més llarg) a la descendència.

L’APUNT

Un videojoc anomenat “Foldit” ha permès dissenyar una proteïna més potent que la natural.

El programa “Foldit” va començar sent una crida per a què voluntaris deixessin la capacitat dels seus ordinadors als sistemes informàtics encarregats d’estudiar el plegament de les proteïnes. D’això va passar a ser un joc interactiu, on els jugadors dissenyaven diferents estructures enzimàtiques. I ara, s’han aconseguit molècules artificials fins a 18 vegades més eficaces que les naturals.

Actualment aquest descobriment no té gaires aplicacions pràctiques, però en pot arribar a tenir plantejant nous reptes als jugadors.

Resultat verificat per un laboratori i publicat a “Nature Biotechnology”.