REALMENT NOMÉS USEM EL 10% DEL CERVELL?

Doncs us contestaré ràpidament i de forma senzilla: NO.

Utilitzem el 100% però no de forma simultània. De fet, només en grans atacs epilèptics és quan es pot arribar a utilitzar el 100% del cervell a la vegada. Igual que passa amb els nostres músculs, utilitzem les regions del cervell segons l'activitat que estiguem realitzant.

Degut a l’estrena d’una nova pel·lícula de la indústria del cinema nord-americà torna a estar de moda aquesta creença popular.  Proposant que els individus que utilitzen el 100% del seu potencial augmenten la seva intel·ligència, tenen poder telequinètic o inclús poden notar de manera excepcional els fenòmens paranormals…

D’on sorgeix aquest mite?

Sembla ser que Albert Einstein és el “culpable” d’originar aquesta frase:  "Només fem servir un 10% del nostre cervell". Però d’altres evidències indiquen que ell no és l’únic perpetuador d’aquesta frase:

És probable que el mite del 10% hagi sorgit d'una mala comprensió o interpretació de les investigacions neurològiques dutes a terme a finals del segle XIX i principis del s.XX, en les quals els investigadors van trobar que les neurones només componen el 10% (aproximadament) de les cèl·lules del cervell; la resta són cèl·lules glials que, tot i estar implicades en l'aprenentatge, funcionen de manera diferent a les neurones. O bé, el fet que utilitzem el 10% del nostre cervell de forma conscient, mentre que el 90% restant és inconscient (batecs del cor, peristaltisme intestinal, contracció de les pupil·les, etc.).

El psicòleg i filòsof nord-americà William James l’any 1908 va escriure en el llibre "The Energies of Men" que fem "ús només d'una petita part dels nostres possibles recursos mentals i físics".

El doctor James W.Kalat, autor de llibres de text sobre Psicobiologia, assenyala que els neurocientífics de la dècada de 1930 coneixien l'existència d'un gran nombre de neurones "locals" al cervell. Potser una mala comprensió de la funció de les neurones locals hagués donat lloc al mite del 10% del cervell.

En el pròleg de l'edició de 1936 del popular llibre de Dale Carnegie "How to Win Friends and Influence People" (un llibre d’autoajuda), s’afirmava que la majoria de les persones només utilitzen el 15% dels seus cervells.

Actualment, el mite del 10% és una de les argumentacions de la Secta de la Cienciologia per reclutar gent.

Algú podria dir que el mite no parla de la matèria, de l'ús de la totalitat de les neurones del cervell, sinó de les potencialitats, i que només el fem servir al 10% de les possibilitats del nostre cervell. Llavors com es calcula aquesta potencialitat?, quin és el 100% de les nostres possibilitats? Una simple acció, com tancar i obrir el puny de la mà o parlar requereix l'activitat de molt més que una desena part del cervell. Fins i tot quan se suposa que no s'està fent res, el cervell està fent molt (la part inconscient de la què parlàvem abans). El consum d'energia del cervell és enorme i treballa sempre al màxim, inclús quan dormim. No tenim prou sang ni processem suficients nutrients com per augmentar aquest ritme de rendiment. A més, no hi ha una relació directa entre el rendiment del cervell i el seu nivell d'activació; ja que molts individus superdotats han demostrat tenir una menor activitat cerebral que la mitjana. (Haier proposa que els individus superdotats tenen uns circuits cerebrals més eficients).

Què passaria si aquesta afirmació del 10% fos certa?

Doncs significaria que no utilitzem el 90% restant, que amb la més mínima lesió cerebral es produiria la mort, o millor dit, que ja seríem vegetals o estaríem morts.

Sabem que una petita lesió al cervell ens pot deixar sense parlar o sense veure. Sabem que quan falten o fallen certes connexions o materials entre les neurones, podem tenir malalties com l’Alzheimer o el Parkinson. Sabem que fem servir tot o gran part del nostre cervell durant tot el dia (els TACs i les ressonàncies magnètiques així ho demostren). Sabem que cada part del cervell té una funció determinada.

També sabem que podem aprendre noves coses, i que gaudim d’una plasticitat neuronal, que ens permet canviar el nostre cervell. Però això no significa que estiguem explotant una àrea nova del cervell, sinó que creem noves connexions entre les cèl·lules nervioses, igual que perdem velles connexions quan ja no les necessitem.

Com un quilo i mig de matèria grisa aconsegueix produir pensaments i sentiments?

El neurocientífic Barry Beyerstein estableix set tipus de proves que ens ajuden a entendre millor el funcionament del cervell i acaben de desmentir el mite:

1. Estudis sobre el dany cerebral: si el 90% del cervell no s'utilitza, llavors quan es lesionen certes àrees no ha d'afectar al rendiment. En canvi, no hi ha cap àrea del cervell que pugui ser danyada sense que es perdi alguna habilitat. Fins i tot els danys en les àrees més petites poden comportar conseqüències greus.

2. L’evolució: el cervell necessita una enorme despesa energètica en comparació amb la resta del cos, consumeix una gran quantitat d'oxigen i nutrients. Si el 90% d'aquest no fos necessari els humans amb el cervell més petit tindrien grans avantatges per sobreviure, ja que els seus cervells serien més eficients. Per tant, el procés de selecció natural hauria d'haver eliminat els cervells ineficients.

3. Imatges cerebrals: tecnologies com la tomografia per emissió de positrons (PET) i la imatge per ressonància magnètica funcional (fMRI) permeten monitoritzar l'activitat cerebral de persones vives. Aquestes tècniques han revelat que, fins i tot mentre dormim, totes les parts del cervell presenten algun nivell d'activitat. Només quan el cervell pateix un dany greu té "silenciades" algunes àrees.

4. Localització de cada funció: en lloc de treballar com una sola massa, el cervell té regions diferents per als diferents tipus de processament de la informació. Diverses dècades d'investigació han permès mapejar les funcions de les àrees del cervell, i no s'han trobat àrees que no tinguin cap funció.

5. Anàlisi microestructural: mitjançant la tècnica d'enregistrament d'unitats individuals (single-unit recording), els investigadors han inserit un elèctrode diminut en el cervell per monitoritzar l'activitat d'una sola cèl·lula. Si no utilitzéssim el 90% de les cèl·lules, aquesta tècnica ho hauria d'haver demostrat.

6. Estudis metabòlics: una altra tècnica científica implica estudiar l'adopció d’unes molècules etiquetades radioactivament en el cervell. Si el 90% del cervell estigués inactiu, llavors aquestes cèl·lules inactives haurien d'aparèixer com àrees en blanc en una radiografia del cervell. Una vegada més, no hi ha tal resultat.

7. Malalties neuronals: les cèl·lules del cervell que no s'utilitzen s'haurien de degenerar. Per tant, si el 90% del cervell romangués inactiu, les autòpsies de cervells adults haurien de revelar una degeneració a gran escala.

En definitiva, això de l’ús d’un 10% del cervell és un mite, una llegenda urbana que seguim propagant sense sentit. Per tant, en comptes d’amoïnar-nos tant amb el percentatge del nostre cervell que fem servir, amoïnem-nos més amb la manera de com el fem servir.

Reflexionem-hi... però usant el 100%!